No tweets, no facebook

Les xarxes socials són molt més importants ara que quan van néixer. El seu poder com a eina de subministrament de capital social i com a font d’informació de dimensions casi il·limitades, han convertit aquests espais socials en un element temut per a moltes empreses importants, sobretot als EEUU.

Segons un estudi de la consultora Robert Half Technology, només un 10% de les firmes deixen llibertat a la xarxa. Es creu que hi ha més inconvenients que avantatges en el fet que tant els treballadors de les empreses com els personatges famosos utilitzin aquestes xarxes i actualitzin els seus perfils explicant les tasques o activitats que efectuen per a diferents marques o empreses. Actualment, són tants els temors a la pèrdua de confidencialitat o a les represàlies que aquesta situació pot suposar, que en els propis contractes laborals ja hi entren clàusules amb condicions relacionades amb l’ús de xarxes socials com facebook o tweeter.

L’última noticia de The Holliwood Reporter relacionada amb aquesta nova situació és la que involucra a Dream Works, qui ha prohibit trencar la confidencialitat del treball de Cameron Díaz y Mike Myers en mitjans interactius com Facebook, Tweeter o qualsevol altre xarxa social o blog personal. DreamWorks ha arribat a aquest extrem perquè aquests dos actors estan doblant la última pel·lícula de Shrek i els estudis volen evitar filtracions en relació al film.

És aquest el començament del control real d’Internet per part de les empreses? O és que ara estem començant a prendre consciencia del que la interactivitat social a Internet suposa en el món en el que vivim, tan pel que fa a termes socials, econòmics, polítics i culturals?

Llibres. Una espècie en extinció?

La interactivitat i la tecnologia avançada a fet el gran pas en el món editorial. Igual que els mp4 o els Ipods han fet amb la música, ara tindrem un aparatet que serà una biblioteca portàtil on arxivarem i podrem llegir o consultar des de l’últim best seller, a l’últim exemplar del nostre diari.

Això serà possible gràcies al e-reader, un lector digital de textos. Aquests textos poden ser tant, els e-books, llibres electrònics, digitals o digitalitzats, o qualsevol document. Al darrere d’aquest lector hi ha la tecnologia del e-paper, i la tinta de l’e-ink gràcies a les quals partícules minúscules migren i modifiquen el disseny, en un joc de polaritats i impulsos elèctrics.

En el presència de la setmana passada, Miquel riera, a la carta del director ens exposa tres “proves” per a les quals creu, què aquesta nova tecnologia entrarà per la porta de la història amb tot l’exit:

- L’alt i destacat nombre de vendes digitals de la nova novel·la de Dan Brown als EEUU
- L’aposta de les empreses tecnol·logiques en la promoció i distribució dels aparells
- Els moviments importants del sector editorial del país, on es treballa en ferm per a la creació de plataformes de distribució de llibres digitals.

A part d’aquestes raons, també afegeixo que l’èxit d’aquest aparell vindrà donat, sobretot, per que suposarà una bona inversió per a poder posseir molts més llibres a preus casi vergonyosos. I val a dir que, actualment, els llibres no són precisament barats...

Llavors què? Els llibres estan en perill d’extinció? Acabarà desapareixent el llibre tal i com el coneixem avui dia? Jo opino que aquesta situació, més que a la música, la podem equiparar al cinema. Com tots sabem, el cinema es el mitjà que més audiència esta perdent en els últims anys, fins hi tot es parla de la “gran crisi del cinema”. Però, realment, el cinema com a tal no ha perdut consumidors. La societat segueix consumint diàriament les pel·lícules que apareixen a la cartellera. Això si, la gran majoria des de casa. Anar al cinema, igual que comprar-se un llibre, està percebut com a car. I també, igual que passa amb els llibres, el cinema no està en crisi, és el canal en el que tradicionalment es consumia el que es troba en crisi. Per tant, i com a opinió final, diré que no crec que cap dels dos canals desaparegui del tot, sinó que es conservaran per a ser percebuts de manera diferent, com un petit capritx o un petit luxe que de vegades ens vindrà de gust donar-nos i que al fer-ho l’apreciarem molt més. Perquè, no crec que sigui poca la gent que trobarà a faltar ”cosetes” com l’olor de les crispetes que envolta l’ambient d’un cine de barri o l’olor d’un llibre recent comprat.

Nosaltres en sóm els responsables

Aquest diumenge, 4 d’Octubre, el dominical venia amb un article d’opinió força interessant del director de cine David Trueba, “Passos enrere”. L’article, de manera crítica i força pessimista, parla de l’actual situació dels mitjans de comunicació. Al llarg de tota la crítica, David tracta diferents temes molt polèmics, ja coneguts en l’actualitat comunicativa, com ho és la creença de la falta d’objectivitat informativa que estan adquirint els mitjans de comunicació, al estar en situació “d’afinitat” (com diu Trueba) amb el govern. Tot i això el tema en el que fa més ressò a l’article, i en el que ami m’agradaria donar-hi una “opció B” a la visió que ell ens dóna, és el que ens remarca amb comentaris com:

“Quan s’analitzi amb una certa distància emocional el paper que ha jugat en la convivència col·lectiva l’exposició televisiva i d’Internet, més enllà dels avenços tecnològics que són sorprenents, molt em temo que l’estampa no serà prodigiosa. Perquè allò que podria haver estat una arma per a l’expansió de la cultura , el coneixement, el respecte i la intel·ligència, ha estat dominat, gairebé en absoluta majoria, pels comerciants de la xafarderia, la maledicència i els interessats a expandir l’estupidesa.”

“Gairebé exclusivament han decidit posar les urpes sobre els diners, el greixum emocional i la penúria intel·lectual.”

“Vivim en un temps en què els mitjans acullen la indigència mental sense cap rubor. Internet només ha fet la bassa més gran."

Aquí podem veure com Trueba fa una referència constant a com creu que la funció informativa dels mitjans ha estat deteriorada per una tendència creixent d’aquelles temàtiques que podríem etiquetar com a no-instructives. I no només això, també assegura que amb l’evolució tecnològica i Internet, aquesta situació sembla que empitjora. També cal di que, de tot aquest marc que descriu, en dóna gran part de la culpa al govern, gent amb poder i propietaris dels mitjans.

És que estem oblidant la funció d’entreteniment i oci que han de tenir els mitjans? L’entreteniment, igual que la informació es una funció més dels mitjans de comunicació en la societat. I si la percepció actual és que cada cop més n’abunda una per sobre de l’altre, no en podem donar la culpa als propietaris o altres actors influents. Potser si que una ven més que l’altre i això pot instigar a pensar que tot és un gran complot per aconseguir produir més diners en detriment de la preocupació, de les grans empreses informatives, a culturalitzar la societat. Però pensem, si una “ven” més que l’altre, no serà perquè una temàtica està més demandada que l’altre?

Actualment, i sobretot tenint en compte que els mitjans, en major o menor mesura, és van reestructurant en relació al feedback que té el consumidor amb els seus productes (les informacions), és la pròpia societat que va marcant l’agenda. Internet, únicament, el que ha fet és donar encara més poder al inicial receptor dels missatges convertint-lo en el principal emissor de la comunicació actual. La interacció que va aportar Internet en el món comunicatiu va ser acceptada i valorada tant ràpidament per a l’emissor, que és normal que, de mica en mica, la resta de mitjans es vagin adaptant a aquesta nova tendència.

Tot i això, no em d’oblidar que, encara que els mitjans tinguin una importantíssima funció social, no deixen de ser negocis. Negocis que, a poc a poc, estan perden quota de mercat en relació a Internet. I que possiblement el que intenten, i qui sap si de la millor o pitjor manera, és tractar d’atraure o mantenir el seu públic donant-los el que sembla que esta sent la tendència.