Una curiositat ineractiva al carrer.

L'altre dia passejant pel centre comercial les Glories, vaig trobar-me amb que semblava una aplicació de realitat augmentada.

Al final de la primera planta, hi havia com una espècie de parc infantil envoltat de pares vigilant diferents nens d'entre 2 i 7 anys a dins. Com que es veia il·luminat m'hi vaig acostar per curiosejar. Es tractava d'un espai format per una lona al terra amb la imatge d'un jardí en picat; i un projector al sostre que reflectia diferents insectes voladors que es movien de forma aleatòria però molt aconseguida per tota la lona. I és clar, els nens com bojos intentant perseguir-los. Fixant-m'hi bé, però, semblava que realment el insectes no volaven de manera aleatòria, sinó que canviaven de direcció cada vegada que un nen els hi passava per sobre

Realment no sabria assegurar si es tractava d'una aplicació de realitat augmentada o una projecció molt bona, el que sí que puc dir és que em semblaria una molt bona forma de trobar noves alternatives per a implementar interactivitat amb realitat augmentada. Què millor que fer-la servir per distreure als nens petits en un centre comercial mentre els pares han d'estar ocupats amb les compres.

Bon Nadal a Tothom!

S'acaba l'any i la dècada! Balanç interactiu!

Sempre que arriba aquesta època els mitjans de comunicació i la gent en general es dedica a fer balanç del que ha passat durant l'any i en aquest cas, durant la primera dècada del 2000. Aquest any, moltes revistes mensuals fan alguna referència a la importància que han adquirit les xarxes socials i sobretot, al fet que hem après a viure en dos tipus dimensions diferents: la real i la virtual.

Referent a això, volia remarcar algunes frases que ens dóna Agustín Fernández Mallo en un article d'opinió de la revista Marie Claire com un exemple més del balanç que s'està fent de la dècada en relació al món virtual. L'article és titula "Excesos y culpas" i ens comenta: ...la màquina pasaba de simple electrònica a misterioso objeto que nos trae información por ignotos caminos, casi religiosos; la Red, mística de la información que bebe directamente de una mística del píxel...”

Per una altra vessant menys filosòfica, trobem un article d'Ana García Sineriz, titulat "Enseñarlo todo", on ens parla de com a partir de l'evolució tecnològica dels ordinadors, els mòbil, la tele... l’exhibicionisme s'ha convertit en el gran síndrome d'aquesta dècada. Acompanyant això, també fa referència a que els 15 minuts de fama als que Andy Warhol deia que tots teníem dret a la nostre vida, han quedat totalment desfasats. Ara tothom pot donar-se a conèixer i, en major o menor mesura, tots ho fem.

No sabria dir si aquests 10 anys de progrés en les tecnologies de la comunicació ens han fet viure millor o pitjor, el que si sé és que un cop aquí crec que és totalment impossible tornar enrere. Així que el millor que podem fer és adaptar-nos i fer-li un lloc a aquesta nova vida virtual al nostre món.

Un DRAC està creant el pànic entre els havitants de la Pompeu i no apareix cap caballer que s'hi vulgui enfrontar...

Els passats 12 i 13 de novembre es va celebrar a la facultat de comunicació de la UPF la 12ª edició del Drac Novell, un festival de publicitat dedicat a estudiants de tot el món. Aquest festival, organitzat per l’Associació Empresarial de Publicitat, té com a finalitat premiar els treballs més creatius dels estudiants de publicitat i facilitar-los la possibilitat de donar a conèixer les seves creacions al món empresarial.

Però algú pensa amb els estudiants de la pròpia Pompeu? Apart d’haver de tenir en compte que tota l’organització pràctica del acte i el seu desenvolupament es dut a terme per voluntaris de la mateixa Universitat sense cap tipus de remuneració, com poden posar un festival que suposadament està pensat per a nosaltres, a finals de novembre? Realment, estic convençuda que més del doble dels estudiants de la nostra universitat que s’hi ha presentat li hagués interessat fer-ho i no ha pogut. És que ningú es dóna compte que aquesta època estem a 15 dies o tres setmanes dels exàmens i, per conseqüència, fins al coll de treballs llargs i, en la majoria, inútils per culpa del tan estimat Projecte Bolònia? Però es clar, això no afecta a ninguna altre universitat més que a la nostre. Universitat que ha decidit fer-nos servir de conillets d’índies en un projecte que no se’ns reconeixerà en el títol i que funciona per trimestres, contràriament a la resta del món.

Com a conclusió direm que no plou mai a gust de tothom, però per sort existeixen els blogs per desfogar-nos, no?.

Els blogers tindran que cotractar al Cánovas. ¡¡CRISI!!

El projecte de Llei d’Economia Sostenible, “la llei antipiratería”, tindrà que regular les descarregues i crearà una Comissió de Propietat Intel·lectual que podrà bloquejar – sempre a partir de denuncies rebudes- pàgines web a través de les que s’intercanviïn arxius subjectes a drets, ja siguin cançons, pel·lícules o videojocs.

Aquest projecte de llei està defensat i reclamat, sobretot per la indústria audiovisual. Però, que passa amb els “bloggers”? Aquests, responsables i creadors de webs, han fet un manifest on expressen la seva posició totalment en contra de la nova llei. El govern, per això, insisteix a assegurar que la llei afectarà a les pàgines i no als usuaris?

Que passarà amb Internet? Realment això només acabarà amb les persones que guanyen diners vulnerant la propietat intel·lectual i venent cançons, pel·lícules o altres arxius?¿?¿ Però que passa amb els “bloggers” i altres usuaris que simplement fan un lliure exercici del seu dret ciutadà sense cap ànim de lucre?

Realment no sabem exactament si això funcionarà o no. El que si se sabem és que provocarà un nou canvi en aquest espai virtual en el que hi dediquem gran part del nostre temps. Per tant, per bé o per mal, serà una petita crisi/canvi que ens afectarà a tots.

Oci i ensenyament: termes excloents?

Per què si els estudiants ens passem més hores davant del facebook que davant del word, no es pot concebre la idea d’utilitzar un sistema, pensat per l’oci, per a l’ensenyament?Doncs això és el que ha fet la Universitat oberta de Catalunya (UOC) . Aquesta ha posat en marxa un curs pilot a través d’una xarxa social, el Facebook. Per fer-ho s’ha creat un grup a partir del qual els participants compartiran coneixements sobre un tema determinat.

El curs pilot durarà cinc setmanes i s’hi ha apuntat 124 persones que han estat distribuïdes en dos grups segons la llengua, català o castellà. El perfil dels participants és molt variat però el que si que comparteixen és que tots coneixen de primera mà les eines de la Web 2.0, on l’usuari passa a ser un creador de continguts.

http://www.uoc.edu/inaugural09/esp/videos.html

Aquesta prova servirà per avaluar la possibilitat d’utilitzar les xarxes socials com a espai de formació, i comprovar si aporten més personalització i riquesa en el procés d’aprenentatge. Segons l’ADN, els resultats es faran públics el proper 30 de novembre i seran decisius per a veure si s’incorpora aquest sistema a altres assignatures de la UOC i per aconseguir fer de l’estudi des de casa, una cosa més entretinguda.

Google ven música on line

A partir d’ara, a Google, les recerques de música oferiran la possibilitat d’escoltar fragments de cançons i comprar-les a través de la seva plataforma associada, Lala, i també de iLike, de la xarxa social MySpace, amb la que ha arribat a un acord. Aquest servei, de moment, funciona únicament als EEUU, però en s’estendrà el servei internacionalment.

Als EEUU , els analistes creuen que el model de Lala té potencial per a revolucionar el mercat. Lala permet reproduir una sola vegada, gratuïtament, qualsevol dels set milions de cançons del seu catàleg i després, ven reproduccions sense límit per 10 centaus (7 cèntims d’euro) cada tema. Aquests baixos preus permeten accedir per Internet de forma legal a la música.

Aquesta plataforma no deixa de ser una iniciativa per lluitar contra la pirateria a Internet. Realment, el fet que es pretengui que la gent, podent baixar-se infinites cançons de manera fàcil, ràpida i sobretot, GRATUÏTA, ara interioritzi que això és un delicte i ho deixi de fer per pagar un o dos euros per descarrega, es una estupidesa. Per tant, qui sap si iniciatives com aquestes aconsegueixin millorar el problema de la pirateria a Internet i la situació del mercat de la música.

CULTURA+CIENCIA

A les 18:00 del passat dijous 29 d’Octubre a la Rambla Santa Mònica, es va celebrar una performance cultural mobilitzada des de Facebook pel Col·lectiu Improve Everywhere. Aquest col·lectiu té més de 72.000 amics al Facebook i va aconseguir concentrar a unes 500 persones per aquest acte. La invitació a la concentració s’enviava des d’aquesta xarxa social des d’on també es donava la direcció d’una pàgina web que permetia descargar-se un arxiu mp3. En el moment de la concentració, cada persona hauria d’escoltar aquest arxiu i seguir les instruccions d’una veu masculina de l’estil: Abraçar-se, saltar, fer lluita de globus, etc.

Aquesta movilització va tenir lloc per a celebrar la 20ª edició d’Artfutura. Artfutura és el fetival de Cultura i Creativitat Digital de referència a España. Aquest festival explora els projectes i les idees més importants sorgides en el panorama internacional del new media, el disseny interactiu, els videojocs i l’animació digital i les seves activitats son molt diverses. Inclouen: conferències, tallers, instal·lacions interactives, exposicions i actuacions en directe.

L’objectiu d’Artfutura, que és el que ens interessa comentar aquí, és el de mostrar que art i ciència es mouen, més que mai, per camins paral·lels i que ja no es possible entendre l’art deslligat dels new media, Internet i la tecnologia digital.

Realment, això no només és una realitat sinó que, a més, no s’ha d’oblidar que aquesta realitat el que ens presenta es una reiteració del ja comentat canvi de rols dels actors en la comunicació. Perquè l’art no deixa de ser una altre forma de comunicació. I aqui, i amb aquesta nova concepció d’art es torna a introduir la idea d’un emissor (o en aquest cas un artista) diferent, un artista col·lectiu, un artista que, per dir-ho d’alguna manera, es receptor i emissor/productor a la vegada.

No tweets, no facebook

Les xarxes socials són molt més importants ara que quan van néixer. El seu poder com a eina de subministrament de capital social i com a font d’informació de dimensions casi il·limitades, han convertit aquests espais socials en un element temut per a moltes empreses importants, sobretot als EEUU.

Segons un estudi de la consultora Robert Half Technology, només un 10% de les firmes deixen llibertat a la xarxa. Es creu que hi ha més inconvenients que avantatges en el fet que tant els treballadors de les empreses com els personatges famosos utilitzin aquestes xarxes i actualitzin els seus perfils explicant les tasques o activitats que efectuen per a diferents marques o empreses. Actualment, són tants els temors a la pèrdua de confidencialitat o a les represàlies que aquesta situació pot suposar, que en els propis contractes laborals ja hi entren clàusules amb condicions relacionades amb l’ús de xarxes socials com facebook o tweeter.

L’última noticia de The Holliwood Reporter relacionada amb aquesta nova situació és la que involucra a Dream Works, qui ha prohibit trencar la confidencialitat del treball de Cameron Díaz y Mike Myers en mitjans interactius com Facebook, Tweeter o qualsevol altre xarxa social o blog personal. DreamWorks ha arribat a aquest extrem perquè aquests dos actors estan doblant la última pel·lícula de Shrek i els estudis volen evitar filtracions en relació al film.

És aquest el començament del control real d’Internet per part de les empreses? O és que ara estem començant a prendre consciencia del que la interactivitat social a Internet suposa en el món en el que vivim, tan pel que fa a termes socials, econòmics, polítics i culturals?

Llibres. Una espècie en extinció?

La interactivitat i la tecnologia avançada a fet el gran pas en el món editorial. Igual que els mp4 o els Ipods han fet amb la música, ara tindrem un aparatet que serà una biblioteca portàtil on arxivarem i podrem llegir o consultar des de l’últim best seller, a l’últim exemplar del nostre diari.

Això serà possible gràcies al e-reader, un lector digital de textos. Aquests textos poden ser tant, els e-books, llibres electrònics, digitals o digitalitzats, o qualsevol document. Al darrere d’aquest lector hi ha la tecnologia del e-paper, i la tinta de l’e-ink gràcies a les quals partícules minúscules migren i modifiquen el disseny, en un joc de polaritats i impulsos elèctrics.

En el presència de la setmana passada, Miquel riera, a la carta del director ens exposa tres “proves” per a les quals creu, què aquesta nova tecnologia entrarà per la porta de la història amb tot l’exit:

- L’alt i destacat nombre de vendes digitals de la nova novel·la de Dan Brown als EEUU
- L’aposta de les empreses tecnol·logiques en la promoció i distribució dels aparells
- Els moviments importants del sector editorial del país, on es treballa en ferm per a la creació de plataformes de distribució de llibres digitals.

A part d’aquestes raons, també afegeixo que l’èxit d’aquest aparell vindrà donat, sobretot, per que suposarà una bona inversió per a poder posseir molts més llibres a preus casi vergonyosos. I val a dir que, actualment, els llibres no són precisament barats...

Llavors què? Els llibres estan en perill d’extinció? Acabarà desapareixent el llibre tal i com el coneixem avui dia? Jo opino que aquesta situació, més que a la música, la podem equiparar al cinema. Com tots sabem, el cinema es el mitjà que més audiència esta perdent en els últims anys, fins hi tot es parla de la “gran crisi del cinema”. Però, realment, el cinema com a tal no ha perdut consumidors. La societat segueix consumint diàriament les pel·lícules que apareixen a la cartellera. Això si, la gran majoria des de casa. Anar al cinema, igual que comprar-se un llibre, està percebut com a car. I també, igual que passa amb els llibres, el cinema no està en crisi, és el canal en el que tradicionalment es consumia el que es troba en crisi. Per tant, i com a opinió final, diré que no crec que cap dels dos canals desaparegui del tot, sinó que es conservaran per a ser percebuts de manera diferent, com un petit capritx o un petit luxe que de vegades ens vindrà de gust donar-nos i que al fer-ho l’apreciarem molt més. Perquè, no crec que sigui poca la gent que trobarà a faltar ”cosetes” com l’olor de les crispetes que envolta l’ambient d’un cine de barri o l’olor d’un llibre recent comprat.

Nosaltres en sóm els responsables

Aquest diumenge, 4 d’Octubre, el dominical venia amb un article d’opinió força interessant del director de cine David Trueba, “Passos enrere”. L’article, de manera crítica i força pessimista, parla de l’actual situació dels mitjans de comunicació. Al llarg de tota la crítica, David tracta diferents temes molt polèmics, ja coneguts en l’actualitat comunicativa, com ho és la creença de la falta d’objectivitat informativa que estan adquirint els mitjans de comunicació, al estar en situació “d’afinitat” (com diu Trueba) amb el govern. Tot i això el tema en el que fa més ressò a l’article, i en el que ami m’agradaria donar-hi una “opció B” a la visió que ell ens dóna, és el que ens remarca amb comentaris com:

“Quan s’analitzi amb una certa distància emocional el paper que ha jugat en la convivència col·lectiva l’exposició televisiva i d’Internet, més enllà dels avenços tecnològics que són sorprenents, molt em temo que l’estampa no serà prodigiosa. Perquè allò que podria haver estat una arma per a l’expansió de la cultura , el coneixement, el respecte i la intel·ligència, ha estat dominat, gairebé en absoluta majoria, pels comerciants de la xafarderia, la maledicència i els interessats a expandir l’estupidesa.”

“Gairebé exclusivament han decidit posar les urpes sobre els diners, el greixum emocional i la penúria intel·lectual.”

“Vivim en un temps en què els mitjans acullen la indigència mental sense cap rubor. Internet només ha fet la bassa més gran."

Aquí podem veure com Trueba fa una referència constant a com creu que la funció informativa dels mitjans ha estat deteriorada per una tendència creixent d’aquelles temàtiques que podríem etiquetar com a no-instructives. I no només això, també assegura que amb l’evolució tecnològica i Internet, aquesta situació sembla que empitjora. També cal di que, de tot aquest marc que descriu, en dóna gran part de la culpa al govern, gent amb poder i propietaris dels mitjans.

És que estem oblidant la funció d’entreteniment i oci que han de tenir els mitjans? L’entreteniment, igual que la informació es una funció més dels mitjans de comunicació en la societat. I si la percepció actual és que cada cop més n’abunda una per sobre de l’altre, no en podem donar la culpa als propietaris o altres actors influents. Potser si que una ven més que l’altre i això pot instigar a pensar que tot és un gran complot per aconseguir produir més diners en detriment de la preocupació, de les grans empreses informatives, a culturalitzar la societat. Però pensem, si una “ven” més que l’altre, no serà perquè una temàtica està més demandada que l’altre?

Actualment, i sobretot tenint en compte que els mitjans, en major o menor mesura, és van reestructurant en relació al feedback que té el consumidor amb els seus productes (les informacions), és la pròpia societat que va marcant l’agenda. Internet, únicament, el que ha fet és donar encara més poder al inicial receptor dels missatges convertint-lo en el principal emissor de la comunicació actual. La interacció que va aportar Internet en el món comunicatiu va ser acceptada i valorada tant ràpidament per a l’emissor, que és normal que, de mica en mica, la resta de mitjans es vagin adaptant a aquesta nova tendència.

Tot i això, no em d’oblidar que, encara que els mitjans tinguin una importantíssima funció social, no deixen de ser negocis. Negocis que, a poc a poc, estan perden quota de mercat en relació a Internet. I que possiblement el que intenten, i qui sap si de la millor o pitjor manera, és tractar d’atraure o mantenir el seu públic donant-los el que sembla que esta sent la tendència.